CODIS

ELS CODIS DE LA IMATGE

En tot procés de comunicació hi ha d’haver un codi, un llenguatge que permet que un missatge transmés per un emissor siga entés pel receptor al qual es dirigeix.  A la societat ens trobem molts codis: els números, el codi binari, l’alfabet, els senyals de trànsit, els codis de conducta, fins i tot les postures en les relacions personals componen codis no verbals.

Senyals

La imatge s’utilitza en la seva funció simbòlica i transmet determinada informació amb els seus trets morfològics (és a dir, la forma, color, espai o posició que ocupa). Per exemple, els semàfors, les banderes, les agulles del rellotge ens comuniquen una informació sense referir-se a la realitat.

Ideogràfic

Està relacionat amb l’anterior, però es troba més a prop de la funció referencial. Molts senyals representen d’alguna manera la realitat, com per exemple les siluetes humanes en els senyals de trànsit, a més de tenir un significat simbòlic. Pertanyen també a aquest codi les imatges que indiquen el gènere als banys, logotips d’empreses, etc.

Gràfic

Es refereix a la comunicació mitjançant elements morfològics que, no obstant això, no tenen un significat simbòlic ni referencial; només expliquen la informació per mitjà de l’espai. Pot estar relacionat amb la funció estètica, ja que fa que la percepció de la informació siga més fàcil i atractiva. Són les xarxes, diagrames i mapes.

Pictòric

És aquell codi que s’acosta a la realitat de manera natural, intentant representar-la mitjançant tècniques d’il·lustració o reproducció. Pintures, gravats, litografies, fotografies, etc. són imatges que pertanyen a aquest codi.

Seqüencial

Relacionen l’aspecte gràfic i visual amb l’espai i el temps. Són imatges que s’assemblen a la realitat, ja que reprodueixen el moviment o el temps mitjançant seqüències, mostrant diferents imatges unides de manera que en construeixen una de sola. El còmic, la fotonovel·la o, fins i tot, el cinema són exemples d’imatges que pertanyen a aquest codi.

Icònic Superior

La incorporació del volum o tridimensionalitat, el llenguatge verbal o la representació suposen un nivell icònic superior.

LA IMATGE DIGITAL

La revolució digital ha suposat renovar la concepció del llenguatge audiovisual. El que abans era tangible i es basava en l’habilitat en l’ús de pigments, eines mecàniques, dilucions i plasticitat, ara es recolza en coneixements informàtics, l’habilitat en l’ús dels ordinadors i la “traducció” a un llenguatge diferent. 

Digitalització

Podem adquirir imatges des de la realitat i tractar-les digitalment, per la qual cosa necessitem un dispositiu que s’encarrega del procés anomenat digitalització.  Una gran aportació de l’era digital és la possibilitat d’emmagatzemar grans quantitats d’informació analògica, convertint-la en dades binàries, en petits dispositius que es poden traslladar amb facilitat. 

Al començament, les dades s’introduïen de manera única textual i numèrica, mitjançant codis de llenguatges de programació que s’havia d’aprendre. 

Als anys vuitanta, l’arribada dels sistemes multimèdia, a partir del primer processador IMB, Macintosh i Windows es converteixen en els sistemes operatius estrella al món de la informàtica. Això constitueix una revolució en l’àmbit de la comunicació audiovisual, ja que comporta els següents avantatges: 

1)Major facilitat de maneig de les eines tecnològiques com càmeres, gravadores o processadores de vídeo i televisió. 

2)Popularització d’aquests dispositius, amb dos mercats: el domèstic i el professional. 

Les tècniques digitals

La imatge digital és una imatge electrònica formulada mitjançant un codi que l’ordinador compren: el sistema binari. Aquest sistema està constituït per dos dígits (0 i 1) que s’anomenen bits i que, aïllats o amb combinacions, permeten representar qualsevol tonalitat de color i qualsevol figura. 

Podem parlar de dos tipus d’imatges digitals: 

1. Les imatges vectorials

Les imatges vectorials estan formades per línies que resulten d’operacions matemàtiques (vectors) i són utilitzades en múltiples aplicacions relacionades amb colors plans (disseny gràfic, arquitectura, etc.) 

By 3247 CC vector

2. Les imatges en mapa de bits

Les imatges en mapa de bits estan formades per punts i suposen la base de la tecnologia fotogràfica digital. Cada un d’aquests punts s’anomena píxel (abreviatura de Picture Element). Una imatge digital acostuma a tenir milers de píxels.

Com més densitat de píxel hi haja en una imatge, és a dir, com més junts es troben els punts entre si, més qualitat tindrà. Aquest concepte es denomina resolució.

La digitalització

Podem adquirir imatges des de la realitat i tractar-les digitalment, raó per la qual necessitem un dispositiu que s’encarregue del procés anomenat digitalització. 

Mitjançant la tecnologia digital és possible veure la imatge en un monitor o pantalla, o imprimir-la amb un dispositiu de sortida. 

Un sistema de computació gràfica acostuma a constar d’un ordinador, pantalles, sistemes de memòria i dispositius perifèrics d’entrada i sortida. A més a més, utilitza aplicacions especialitzades que contenen programes específics per al tractament i la manipulació de gràfics. 

Perifèrics

Els perifèrics d’entrada més habituals són: 

Escàners

Transparències, fotografies, negatius, diapositives, dibuixos i, fins i tot, objectes reals, treballen amb la reflexió i transmissió de la llum. 

Càmeres digitals 

Des dels dispositius dels telèfons mòbils que avui en dia es troben a l’abast de tothom, fins a les professionals càmeres rèflex digitals d’objectius intercanviables que treballen amb format RAW. 

Vídeo 

Al mercat trobem càmeres digitals que faciliten la digitalització, amb diferents formats i tecnologies d’enregistrament. 

Taula digitalitzadores 

Associades a programes com Painter o Photoshop. Es tracta d’un perifèric d’entrada que funciona assenyalant la superfície d’una taula mitjançant un ratolí especial o una espècie de llapis de plàstic, sensible a la pressió. En realitat es tracta d’una tècnica semblant al dibuix sobre paper. 

Els dispositius d’entrada i sortida més habituals d’imatges ja digitalitzades són: 

Discs compactes i DVD 

Magatzem d’arxius de diferents formats. Es presenta en format CD-ROM o foto-CD i DVD. 

Internet 

Normalment les imatges que circulen per Internet són de baixa resolució i presenten problemes de pixel quan s’amplia la mida (pèrdua de definició de la imatge). 

Impressora 

En diferents qualitats i amb diverses tecnologies, suposen la traducció de la imatge binària a la realitat. Treballen en quadricromia, és a dir, amb tintes de color cian, magenta, groc i negre (CMYK). 

Tractament d'imatge digital

Un cop ja s’han digitalitzat les imatges, s’han de tractar mitjançant programes informàtics adequats, siga a l’ordinador propi o no. Això es realitza amb un programari específic de fotografia i il·lustració (com Photoshop, Corel, Freehand, Illustrator, etc.) o d’imatge de vídeo (Premiere, Final Cut, etc.). 

Avui en dia existeixen tecnologies de reproducció d’imatge i so digital que juguen amb la qualitat dels arxius, reduint-los al mínim possible per: 

· Poder desar el màxim d’informació en petits dispositius electrònics 

· Transmetre’ls via web a gran velocitat. 

Aquest procés, basat en algoritmes matemàtics complexos s’anomena compressió digital.

TEORIA DE LA IMATGE

L’atracció per les imatges és una constant en la història de la cultura. Per aquest motiu són i han estat un instrument clau per conéixer com és una època determinada.

La imatge s’ha utilitzat com a reclam al llarg de la història:

Atribucions sobrenaturals 

La pintura mural durant la prehistòria era considerada imprescindible als rituals dels caçadors, convençuts dels poders d’aquestes per millorar les tècniques de caça. S’utilitzava per aconseguir bons resultats a les caceres.

By Janep 13 CC altamira

Difusió de creences i idees 

El relleu de les façanes a l’Edat Mitjana, al Renaixement i al Barroc, es va convertir en símbol de poder. Així algunes figures monstruoses infonien temor als fidels quan entraven a les esglésies i catedrals cristianes. En una societat analfabeta, l’ús de la imatge per difondre idees o creences va resultar eficaç. 

El color 

Els colors han estat símbols de jerarquia social al llarg de tota la història de l’art. Per exemple el color vermell púrpura era patrimoni dels emperadors romans i d’algunes famílies patrícies. 

Cal dir que un mateix color pot tenir diferents significats segons en quin lloc del planeta estiguen. Per exemple, el taronja a Irlanda del Nord, a Holanda, o als països de tradició budista. 

En una societat tecnològica en la qual és molt fàcil manipular la realitat, resulta indispensable que el consumidor d’imatges tinga la cultura suficient per a poder ser crític quan se li ofereix un producte, bé informatiu o bé publicitari. 

La publicitat gràfica, sobretot televisiva, i la informació són els camps en els quals trobem la densitat més grossa d’imatge. La venda de productes o idees ha sigut el que ha conferit el poder més gran a les empreses audiovisual. 

La comunicació audiovisual 

El concepte de disseny i l’associació de valors i estils de vida a determinades imatges estandarditzades o estereotips constitueixen les característiques més destacables de la comunicació audiovisual. 

Així, per exemple, els logotips i les marques suposen la base del comerç de roba i articles de regal, només per l’estètica que tenen o l’estil de vida al qual s’associa. 

Per altra banda, és fàcil observar que es tendeix a adquirir una sèrie de productes associats per la publicitat a la bellesa, al desig, al benestar o a la diversió abans que per les propietats o qualitats del producte en si. 

LES LLEIS DE LA PERCEPCIÓ

Les lleis de la percepció de l’escola alemanya de la Gestalt van estudiar alguns aspectes perceptius que han resultat molt útils en matèria de comunicació per comprendre la manera en què percebem les imatges i quina és la distribució compositiva més idònia per reforçar una imatge.

Llei general de la FIGURA I FONS

Figura, és un element que existeix en un espai o “camp” destacant-se en la seua interrelació amb altres elements. Fons: Tot allò que no és figura, és la part del camp que conté elements interrelacionats que sostenen a la figura que, per culpa del seu contrast, tendeixen a desaparéixer.

Llei de la BONA FORMA

El cervell intenta organitzar les imatges que percep en figures el més simple possible, rebutjant l'inacabat o defectuós i a vegades completant-les amb la imaginació.

Tot receptor té una tendència natural a la simplificació, la simetria, l’equilibri, el tancament, l’ordre, que faciliten el record d’allò que percep.

Llei del TANCAMENT

Les formes tancades i acabades són més estables visualment, la qual cosa fa que tendim a "tancar" i a completar amb la imaginació les formes percebudes buscant la millor organització possible.

Llei del CONTRAST

Un element es distingeix de la resta per la seua singularitat com ara la seua forma, mida, color o altres qualitats pròpies de l'objecte.

Llei de l’AGRUPAMENT 

Tendim a organitzar els elements que percebem entorn a conjunts significatius organitzats. Generalment els elements tendeixen a agrupar-se amb els que es troben a menor distància.

Les diverses formes d'agrupament poden establir-se per: Proximitat, Semblança, Continuïtat i Simetria.

LES FUNCIONS DE LA IMATGE

Funció REFERENCIAL 

Fa referència a la capacitat per referir-se de manera objectiva a alguna cosa, fet o esdeveniment.

Funció EMOTIVA

La imatge és un mitjà que pot estimular les passions o actituds del receptor.

Funció CONNOTATIVA o simbòlica

Inclou la capacitat retòrica, per la qual la imatge adquireix significats exclusius per a un receptor o per a una col·lectivitat determinada.

Funció POÈTICA

Vinculada a la capacitat creativa, es refereix a la capacitat de la imatge per a sorprendre el receptor, cridar-li l’atenció.

Funció FÀTICA

Marca el grau d’apropament dels interlocutors i el receptor.

Funció METALINGÜÍSTICA

És la capacitat de referir-se a si mateix o al propi llenguatge utilitzat al missatge.

La pel·lícula de François Truffaut La nit Americana, per exemple, és una pel·lícula que tracta sobre com es fan les pel·lícules.

ELS GRAUS D'ICONICITAT

Abraham Moles va denominar com a graus d’iconicitat a l’aproximació d’una imatge a la realitat que representa. De manera que com més similitud tinga la representació respecte a la realitat major serà el seu grau d’iconicitat.

Els graus en els quals una imatge es relaciona amb la realitat en què es basa són diferents. Per exemple, una fotografia no representa la realitat com ho fa un senyal de trànsit que indica el pas d’escolars per una zona o el símbol de la pau.

En el cas de la fotografia, el fotògraf selecciona amb la seua càmera un fragment de la realitat que es converteix en representació, imita la realitat.

En l’exemple del senyal de trànsit, les siluetes d’uns nens no descriuen exactament un fragment d’una realitat, sinó que remet un significat, substitueix la realitat.

Pel que fa al símbol de la pau, el cercle i les línies no es corresponen amb un objecte de la realitat que es pot veure, escoltar o tocar com a “pau” sinó que la societat ha ensenyat als seus membres que aquesta imatge es refereix a un concepte determinat, simbolitza la realitat.

En una escala del 0 al 12, les imatges escultòriques i en 3D estarien al nivell màxim (12) i la fotografia a un nivell intermedi (8).

Als nivells més bàsics trobem els senyals, icones, logotips i gràfics, i a un nivell més proper la fotografia (5 i 6), les imatges classificades dins del codi pictòric.