El segle XX
Qualsevol cosa que veiem en una pantalla pot ser manipulada per crear un efecte o pot ser mostrada tal com és, segons el que pretenguen els creadors d’aquestes imatges. Això té molt a veure amb el poder de la imatge com a mitjà de comunicació de masses, ja que la imatge és capaç de captar l’atenció, provocar sensacions i convéncer d’idees.
Les dues guerres mundials van abusar del cinema com a mitjà de comunicació i fins i tot el van utilitzar amb finalitats bèl·liques. De fet, es van crear serveis fotogràfics d’intel·ligència que van instal·lar dispositius de captació d’imatges en avions.
Aquesta tecnologia va servir com a reforç a l’espionatge, a la intel·ligència i fins i tot a la formació dels soldats. No és estrany que les imatges fotogràfiques més famoses siguen les que es van fer en temps de guerra.
L’evolució de la fotografia
Amb l’evolució de les tècniques fotogràfiques s’aconsegueix que el temps d’exposició de la imatge a la llum després d’haver disparat siga cada vegada menor i la complexitat dels equips, cada vegada major. Per aquest motiu es fa possible la fotografia, i posteriorment l’enregistrament cinematogràfic, a primera línia de batalla.
L’arribada de la càmera Leica o el format rèflex SLR de 35 mm suposaran una revolució en el periodisme fotogràfic. En 1923 que s’estén la fotografia en l’àmbit domèstic.
El documental
Als anys trenta, el cinema només produïa documentals, especialment a Gran Bretanya. Els documentals els basen en la representació de la realitat de forma narrativa. Les primeres pel·lícules eren completament descriptives, és a dir, només mostraven llocs i persones.
El primer gran documental de la història del cinema, Nanouk l’esquimal, va ser realitzat per R. Flaherty entre el 1920 i el 1922.
El cinema sonor
Fins a l'arribada del so, al cinema s’utilitzaven textos en forma de subtítols i acompanyament musical, normalment en directe, durant la projecció de la pel·lícula. L’arribada del so al cinema va permetre incorporar noves figures com les del narrador o del presentador, elements complementaris de la imatge.
La primera pel·lícula sonora va ser The Jazz Singer, un documental gravat el 1927.
Aquests treballs pioners no oferien una gran qualitat sonora, a causa, principalment, del poc desenvolupament tècnic dels micròfons. Els primers a aprofitar aquest nou mitjà de comunicació sonor van ser els noticiaris.
La televisió
A partir del 1936 comença el desenvolupament comercial de la televisió a les grans capitals europees, com Londres, Moscou, París o Berlín, o als EUA. Més tard, el 28 d’octubre de 1956 va començar a Espanya les retransmissions de RTVE.
Inicialment, la televisió va utilitzar la pel·lícula fotoquímica, igual que el cinema i la fotografia, com a mitjà per registrar imatges. Tot i aixó, la naixent indústria televisiva adaptaria immediatament els nous suports magnètics. El material de què estan fets aquests suports eren bàsicament un tipus de plàstic magnetitzat electrònicament, permet registrar imatge i so de manera simultània sense cap procés addicional de revelatge o positivat.
El vídeo
La gravadora de vídeo és un sistema de registre i reproducció d’imatge i so que ha substituït el cinema, almenys en els circuits domèstics. A principis dels anys setanta del segle XX, es van posar a la venda gravadores de vídeo a un preu assequible per al gran públic i que no necessitaven coneixements tècnics molt complexos.
El 1900, Valdemar Poulsen, va patentar una gravadora de so magnètica anomenada telègraf que gravava amb un fil d’acer.
L'any 1928 a Alemanya es va perfeccionar adoptant la forma de cinta magnètica. Més tard, en 1937 van començar a assajar amb cintes cobertes d’òxid de ferro.
El 1956 es va presentar un aparell que enregistrava la imatge i el so d’una emissió de televisió en una cinta magnètica de 5 cm. Al 1969 Sony va introduir un sistema que permetia enregistrar en videocassets.
Actualment, els CD-ROM i els DVD són els principals dispositius per a l’enregistrament i reproducció d’àudio i vídeo, gràcies a la tecnologia digital.
La recerca de la imatge en moviment
Captar l’instant fotogràfic no queda molt lluny de descompondre el moviment en imatges successives.
Edward Muybridge
Les primeres experiències es van inspirar en els treballs d’ Edward Muybridge, que investigava científicament el moviment animal, realitzant fotografies de cavalls a la carrera.
E.J. Marey
Per una altra banda, E. J. Marey inventà un fusell fotogràfic capaç de captar el moviment.
La persistència retinal
Les experiències que condueixen a la creació d’imatges en moviment es basen en el fenomen conegut com a persistència retinal.
Consisteix en el fet que la imatge, una vegada formada a la retina, es queda impressionada durant un instant. Si s’aconsegueix que, per la velocitat amb què es projecten els fotogrames des d’un mitjà mecànic, la imatge anterior encara no haja “esborrat” de la retina quan l’ull percep la següent, tindrem una il·lusió de moviment, origen de la percepció cinètica.
Els primers invents relacionats amb aquest fenomen van ser el taumatrop, el fenaquistoscopi, el zoòtrop i el praxinoscopi.
Taumatrop
Els resultats no van ser definitius, però sí que van seguir evolucionant fins que els invents dels germans Lumière i Thomas Alva Edison van donar lloc a la primera experiència cinematogràfica.
El kinetoscopi d’Edison
Era un aparell que portava una bobina que reproduïa una pel·lícula. La projecció d’aquesta pel·lícula tenia lloc en una cabina en la qual només cabia una persona. No es tracta d’una projecció cinematogràfica, ja que no s’exhibia davant d’un gran públic. Així i tot, la història ho entén com una de les grans aportacions a aquest nou invent.
Germans Lumière
Van ser els germans Lumière els que van crear el Cinematògraf (1895), aparell compost per una càmera sobre trípode que permetia enregistrar imatges en fotogrames seqüenciats sobre una pel·lícula, i els que van projectar les primeres imatges cinematogràfiques.
El 28 de desembre de 1895, els germans Lumière van presentar al Grand Cafè de París el seu nou invent, el Cinematògraf. L’equip, molt lleuger, oferia pel·lícules sobre la sortida d’un grup d’obrers de la fàbrica Lumière o l’arribada d’un tren a l’estació.
Aviat es va convertir en un negoci i van enviar els seus operaris a enregistrar imatges per tot el món.
Georges Méliès
La primera pel·lícula de ciència-ficció es va projectar el 1902: Viatge a la lluna, de Georges Méliès. Méliès, a causa de la seua professió de prestidigitador, tendia a jugar amb els efectes d’aparició i desaparició d’objectes i persones.
Retallant i enganxant, o dibuixant directament sobre la pel·lícula cinematogràfica, creava efectes i diferències entre un fotograma i el següent, absències de personatges i aparicions que resultaven “màgiques” quan es projectaven en moviment.
Això va suposar un pas importantíssim en el muntatge cinematogràfic. D’aquesta manera, ja des dels orígens del cinema, concebem dos gèneres principals: la representació documental de la realitat i la manipulació de la veritat o ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.