GÈNERES FOTOGRÀFICS

Documentalisme
Pictorialisme
Fotoperiodisme
Surrealisme

Documentalisme

Gràcies a la invenció de la fotografia i a la inquietud de l'home per captar i transmetre els esdeveniments, ens ha estat possible gaudir visualment de la història contemporània.

Els antecedents del fotoperiodisme els trobem en la fotografia documental de la segona meitat del s. XIX. Aquestes imatges tenen un gran valor informatiu pels fets que hi representen, però també per altres tipus de factors socials o laborals de l'època, que es revelen a través dels personatges retratats.

By Miguel García CC ejercito

Els temes que es tractaven engloben des de la construcció de grans infraestructures, com ponts, monuments i línies de ferrocarril, fins a l'arquitectura i l'arqueologia de països exòtics. 

Als Estats Units, un tema ideal per als fotògrafs és la construcció del ferrocarril transcontinental, que simbolitza la conquesta de l'oest nord-americà.

També es fotografien les expedicions geològiques i els grans espais naturals amb la intenció de difondre la necessitat de preservar els paisatges únics i salvatges. Aquests indrets es convertirien posteriorment en parcs naturals.

L'estil d'aquestes fotografies és molt pictòric, amb un acurat estudi previ de la llum i la composició, i una ampla profunditat de camp.  Aquestes fotografies es comercialitzen i es compraven com a gravats o litografies i s'utilitzaven també per il·lustrar llibres.

Pictorialisme

Es podria dir que la fotografia no va ser considerada art fins a finals del segle XIX gràcies als pictorialistes, aquest grup va nàixer per a fer possible això. Van sorgir a Europa, Anglaterra i Àustria.

L'objectiu del pictorialisme clarament era que la fotografia arribés a tenir el valor tan important que tenia la pintura i l'escultura. Per a això, van crear diverses tècniques i efectes per tal d'apropar-se a la pintura, com ara la goma bicromada o el bromoli (així aconseguien que les fotografies semblessen un dibuix), també utilitzaven el desenfocament (efecte floue).

By  Nos mojamos Tod@s CC pictorialismo

Recorrien al joc amb les llums i ombres, col·locaven filtres o altres objectes per impedir veure amb nitidesa. És a dir, que es recolzaven en l'èmfasi de tipus manual perquè siguen acceptades com a arts plàstiques. Així, s'encasella al pictorialisme com a germana menor de la pintura. Quelcom que es feia també era destruir el negatiu i així apropar-se al concepte d'obra d'art única.

El pictorialisme suposa una selecció molt acurada dels temes de les obres, entre els quals  destaquen els paisatges (dies de pluja o núvol, brumes marines o totes aquelles condicions atmosfèriques en què no es permet que les imatges siguen nítides) i els retrats (sentint predilecció per la figura femenina).

Alguns autors pictorialistes són Peter Henry Emerson i Henry Peach Robinson, els pictorialistes reconeixen també influències i antecedents de Julia Margaret Cameron.

Fotoperiodisme

Màgnum  acaba de fer 6 dècades de mostrar històries del nostre món en una sola instantània. De captar i reproduir en una sola fotografia tota la cruesa  i realitat de la societat. 60 anys de fotoperiodisme  portat al límit mateix de l’aventura i el perill. 

Era l’any 1943 quan, treballant per a la revista Life, Robert Capa, hongarés, i George Rodger, britànic, van decidir fundar la companyia Màgnum amb la finalitat de treballar d’una manera independent; de fotografiar i captar amb tota llibertat i qualitat aquelles imatges i moments de la història que ells mateixos escolliren. Al costat del polonés David Chim Seymour, l’alemany William Vandivert i el francés Henri Cartier-Bresson, en 1947, en una entranyable sopar d’amics al Moma de Nova York, van consolidar la que és una (per no dir la que més) important empresa fotogràfica del món.

By  Gerda Taro CC Acorazado

Ells van viure el desembarcament d'Omaha l’any 1944; ells van ser els primers a entrar als camps de concentració nazis per a mostrar al món les atrocitats que allà van ocórrer; ells van ser els primers fotògrafs occidentals que obriren pas en l'extinta URSS quan Stalin va morir. Eren com una germandat, unida, però lliure. Disposada a mostrar al món la realitat en la qual vivien; a mostrar-los les transformacions socials tan importants que durant tot el segle XX es produïren; a ser els ulls de la gent i posar a les nostres pròpies cases els horrors de les guerres i els canvis polítics. 

Amb una Leica a la mà ells, professionals com cap, en una època, en què ser fotoperiodista era un honor i un orgull; en què era quelcom més que un simple treball remunerat, van ser capaços de donar la seua vida per la seua feina. D’aquells cinc grans fotògrafs, Robert Capa va morir en trepitjar una mina antipersones a Indoxina, on havia anat per a cobrir les rebel·lions contra els francesos. A Seymour el van metrallar els egipcis al Canal de Suez quan cobria un intercanvi d’ostatges. Bischof, un suís que va ser contractat al cap de poc temps d’obrir-se l’agència, va morir en un accident als Andes on havia anat a cobrir un altre reportatge… Màgnum és un mite dins de la fotografia i pertànyer o haver pertangut a ella un honor per a qualsevol fotògraf del món.

Surrealisme

El surrealisme com a avantguarda va ser fundat a principis dels anys 20 del segle XX per André Bretón. L'artista francés assentà les bases del moviment en el manifest publicat el 1924. 

El surrealisme va sorgir com un estil literari, però aviat es va estendre a altres arts, entre elles la pintura i la fotografia. En poc temps es va convertir en un moviment artístic universal.

1. Rayogrames, de Man Ray.

Man Ray anomenà "rayograma" –en honor al seu àlies–  a la tècnica fotogràfica sense càmera emprada des del segle XIX per la que s'obté una imatge única amb la silueta d'objectes col·locats sobre un paper fotosensible exposat a la llum.

By Juliana CC Rayograma

2. Schadografies, de Christian Schad.

La "shadografia" és una tècnica fotografica creada pel pintor alemà Christian Schad (1894-1982) consistent en fotografies sense càmera (com després farien Man Ray o Moholy-Nagy) dins dels anomenats foto experiments dadaistes.

CC Pablo Arellano

3. Fotogrames, de Moholy-Nagy.

Al llarg de la seua vida, Moholy-Nagy es va dedicar a experimentar amb la tècnica del fotograma. Un fotograma és la imatge que resulta de la incidència de la llum sobre una superfície fotosensible, que posteriorment és fixada per a la seua conservació.

CC Pinterest

Característiques generals del surrealisme:

1. Automatisme

2. Representació inconscient de la realitat

3. Manipulació de les imatges.

FOTOGRAFIA

La fotosensibilitat

A la natura molts materials són sensibles a la llum. Per exemple, la nostra pell reacciona a la llum, que acoloreix les parts del nostre cos que s’hi exposen, mentre que les parts ocultes segueixen blanques (pensem en la marca que el rellotge deixa al canell). Això es pot comprovar amb una senzilla experiència: col·loca sobre un full de diari un objecte; passat un temps, observaràs que el full ha reaccionat davant la llum i l’objecte hi ha deixat la seua empremta, el seu contorn sobre el paper.

Com funciona la fotografia?

La tècnica fotogràfica es basa en la resposta a la llum de certs metalls fotosensibles, els halurs de plata. Ja sabem que la plata té la propietat d’enfosquir-se amb la llum; gràcies a aquest fenomen químic i als avançaments físics de la càmera obscura, tenim les càmeres analògiques, que treballen amb una pel·lícula emulsionada amb plata química i que, en un laboratori, per procediments químics, es pot revelar perquè es conserve durant segles.

Les parts d'una càmera

By Anuskafm CC Parts càmera 

1. Lent                          

2. Diafragma              

3. Anell d'enfocament

4. Mirall a 45º                   

5. Cortina      

6. Fotosensor               

7. Pentaprisma            

8. Visor                           

9. Zapata                           

10. Montura        

11. Cos                          

12. Botó obturador   

13. Panel de control.

L'evolució de la fotografia

Segle III a.C.

El fenomen òptic sobre el qual es basa la fotografia ja va ser conegut per Arquímedes. 

Segle X

Alhazen va portar a terme diversos estudis sobre la reflexió i la refracció de la llum, l'origen de l'arc de Sant Martí i l'ús de les lents, construint l'anomenada càmera obscura.

Segle XVI

Més tard, la càmera obscura va ser descrita per Leonardo Da Vinci de la següent forma: 

"Si en una habitació totalment a les fosques, es realitza un forat petit pel qual passa la llum, en la paret oposada es forma una imatge invertida de l’escena exterior."

By Mario Bettini CC Càmera obscura

Segle XVII

La càmera obscura, que fins aleshores consistia en una habitació, es transforma en un instrument portàtil de fusta. Els científics continuaven experimentant amb sals de plata, observant com s’enfosquien amb l’acció de la llum. Encara no es podien fixar les imatges.

Segle XVIII

Es va descobrir que alguns compostos s’enfosquien en entrar en contacte amb la llum. Un d’aquests compostos serien les sals de plata que a l'afectar la llum es converteixen en plata i s’ennegreixen. 

Segle XIX

Els invents i experiments de Joseph Nicéphore Niepce, Jackes Mandé Daguerre i William Henry Fox Talbot van donar com a resultat la primera “impressió” de la imatge a causa de la llum en material sensible.

a) Niepce / l'Heliografia

Les primeres fotografies, anomenades heliografies van ser realitzades cap al 1827 per Niepce, un complet desconegut per al gran públic aleshores, que va aconseguir una imatge mitjançant la utilització de la càmera obscura. Es tractava de fotografies de positiu directe. Niépce distingia entre les imatges que havent sigut obtingudes amb aquest mètode suposaven reproduccions de gravats ja existents, anomenats «heliogravats», i les imatges captades directament del natural per la càmera, a les que anomenà «punts de vista».

CC Ecured

El procediment suposava la utilització de la càmera obscura i emprar diferente materials com suports sensibilitzats, entre ells el paper, el cristall o diversos metalls com l'estany, el coure, el peltre, entre altres. Per a l'obtenció de les imatges es precisava un temps d'exposició de la placa a la llum durant huit hores. 

Segons el contracte d'associació subscrit amb Daguerre, el dia 14 de desembre de 1829, per al desenvolupament i comercialització de l'invent, el mètode es trobava compost dels següents passos: «en una pedra, un paper o una placa de metall —de coure platejat, per exemple— s'estenia un vernís realitzat amb betum de la Judea dissolt en oli essencial d'espígol, posteriorment s'exposava la placa a la llum en la cambra obscura, per passar després a banyar la mateixa en un dissolvent compost d'oli d'espígol i d'oli de petroli blanc i, posteriorment, rentar-ho amb aigua temperada, podent-se llavors apreciar la imatge obtinguda». 

Aquest mètode no va resoldre del tot la qüestió de la fixació de les imatges, motiu pel qual s'acabaven perdent. La fotografia més antiga que es conserva és una reproducció de la cour du domaine du Gras (vista donis de la finestra en Li Gras), obtinguda el 1826 donis d’una finestra a li Gras (França).

Niepce capturà la foto amb una càmera obscura enfocada en un full de 20×25 cm tractats amb sals de plata després de 8 hores d’exposició. És la fotografia permanent més antiga que es conserva.

b) Daguerre / el Daguerreotip

c) Talbot / el Calotip

Però com funciona la fotografia?

A la natura existeixen alguns materials que reaccionen amb la llum (materials fotosensibles). La plata, per exemple, amb el pas del temps es torna fosca i s’ha de “netejar” amb productes químics, com ara el bicarbonat. Aquesta propietat d’enfosquiment de la plata, causada per una cosa tan simple com l’exposició a la llum és la base de la fotografia.

La recerca de la imatge en moviment

Captar l’instant fotogràfic no queda molt lluny de descompondre el moviment en imatges successives.

Les primeres experiències es van inspirar en els treballs d’ Edward Muybridge, que investigava científicament el moviment animal, realitzant fotografies de cavalls a la carrera.

Per una altra banda, E. J. Marey inventà un fusell fotogràfic capaç de captar el moviment.

Les experiències que condueixen a la creació d’imatges en moviment es basen en el fenomen conegut com a persistència retinal. Consisteix en el fet que la imatge, una vegada formada a la retina, es queda impressionada durant un instant. Si s’aconsegueix que, per la velocitat amb què es projecten els fotogrames des d’un mitjà mecànic, la imatge anterior encara no haja “esborrat” de la retina quan l’ull percep la següent, tindrem una il·lusió de moviment, origen de la percepció cinètica.

Els primers invents relacionats amb aquest fenomen van ser el taumatrop, el fenaquistoscopi, el zoòtrop i el praxinoscopi.

Sense llum no hi ha fotografia, NO HI HA IMATGE!

La millor forma de comprovar- ho és practicant- ho.

ÀNIM, 😊

PROCESSOS

Revelatge i positivat fotogràfics

El procés que transforma el rodet interior d'una càmera analògica a una  fotografia definitiva és el resultat de dos processos independents: el revelatge i el positivat fotogràfics.

1. El revelatge fotogràfic

El revelatge fotogràfic és el procés que cal dur a terme perquè la imatge continguda al rodet de l'interior de la càmera es transforme en un negatiu. 

Les operacions de què consta són: extracció del rodet, revelat, bany d’atur, fixat, rentat amb aigua i assecat.

Per a dur a terme el procés de revelatge fotogràfic es necessiten una sèrie de substàncies químiques comercialitzades en ampolles que s'han de diluir en aigua. Els líquids, un cop preparats, s'aboquen en unes cubetes especials on aniran dipositant els papers sensibles per a ser revelats. 

CC youtube

a) Extracció del rodet 

Abans de començar a utilitzar els líquids, cal obrir el rodet fotogràfic per extreure la pel·lícula enrotllada i introduir-la en les ranures de l'espiral que hi ha a l'interior de la cubeta de revelatge, tot fent un petit joc de rotació per garantir que introduïm la totalitat de la pel·lícula. 

b) Revelatge

Un cop hem inserit la pel·lícula dins del tanc de revelatge aboquem el líquid revelador. Tanquem la tapa i posem en funcionament el cronòmetre. Cal donar la volta i agitar el tanc en l’interval de temps que ens indique el fabricant. El líquid revelador farà visible la imatge que es troba latent a la pel·lícula. Les zones on el negatiu haja rebut llum sortiran fosques (en negatiu). 

c) Bany d'atur

Després del revelatge obrirem de nou el tanc pel tap de la part superior, buidarem el líquid revelador per a introduir-hi el líquid d’aturada (àcid ascètic). Aquest s’encarrega d’interrompre l’acció del revelador, per evitar que el fixador que dipositarem més tard arribe a contaminar-se amb petits residus, a més a més d'impedir que la imatge es continue revelant i ennegrint. 

d) Fixat 

Un cop finalitzat el bany d’atur, introduïm ràpidament dins del tanc la solució de fixació. Aquest líquid serveix per a eliminar aquelles partícules sensibles a la llum del negatiu que no han estat estimulades pel revelador, resultant que les parts de la pel·lícula en les que no va incidir la llum es tornaran transparents.  El líquid revelador transforma els halurs de plata que no han estat afectats per la llum en sals solubles. D'aquesta manera el paper perd la sensibilitat que encara té i la imatge es fa estable. 

Si no es fixés la imatge amb la solució de fixació, el paper continuaria essent sensible i quan li toqués la llum s'aniria enfosquint.  Seguidament podrem extraure la pel·lícula del tanc sense córrer cap risc.  

e) Rentat 

Finalitzat el temps de fixació procedirem a l’aclarit de la pel·lícula per a eliminar tots els elements químics introduïts als processos anteriors. Els negatius deuen submergir-se a una temperatura d’uns 20ºC amb aigua de l’aixeta. Anirem canviant l’aigua amb regularitat, és fonamental rentar molt bé els negatius, perquè no quede cap resta de fixador i no ens destruïsca la imatge amb el temps. Després d’haver rentat la pel·lícula afegirem unes gotes d’humectador per tal de facilitar el procés de assecat. 

f) Assecat

Traurem els negatius del tanc i es pengen deixant que es seque a l’aire lliure. Quan la pel·lícula es trobe seca la tallarem en tires de sis fotogrames i s’arxivarà de forma plana.

2. El Positivat fotogràfic

Els negatius ens permetran obtenir les còpies d'ells sobre paper fotogràfic, per tant el positivat és el procés en el qual es trasllada la imatge del negatiu al paper fotogràfic. Per realitzar això, abans haurem de projectar la imatge del negatiu sobre el paper fotogràfic que vulguem utilitzar a través d’una ampliadora.

L’ampliadora és un aparell que serveix per a obtenir mitjançant projecció, proves positives de dimensions superiors al negatiu original. L’ampliadora és semblant a un projector de diapositives. A través d’ella es pot ampliar tota la imatge del negatiu, projectant-ne la imatge (com si fos una diapositiva) a sobre del paper sensible. L’exposició del negatiu es realitza a través de la font de llum de l’ampliadora projectant de la imatge a través de l’objectiu sobre el taulell en el qual ja haurem situat el paper fotogràfic. 

CC cambra obscura

La distància de projecció ens permet escollir la mida de l'ampliació. La imatge impressionada a sobre del paper ja apareixerà en positiu. Després caldrà revelar el paper. Aquesta operació es pot realitzar tantes vegades com vulguem segons les còpies que necessitem.

CC positivat

VELOCITAT I OBERTURA

Què és el número f? 

A cada posició del diafragma li correspon un “número f”, (F/1.4, f/1.4, f/2, f/2.8, f/4, f/5.6, f/8, f/11, f/16 , f/22, f/32). Com més petit siga el número, més obert està la lent.  Cada pas d’obertura de diafragma deixa passar la meitat de la llum del pas següent. Per exemple, f/22 deixa passar la meitat de la llum de f/16 i f/8 deixa passar el doble de la llum que f/16. 

CC Fotografia

Què és l'obturador ?

És una cortineta que normalment es troba en posició tancada i s’obre únicament per permetre el pas de la imatge quan s’oprimeix el disparador. 

L'obturador controla el temps d'exposició de la pel·lícula o del sensor a la llum, en funció de la seua velocitat d’obertura i tancament.

CC Maria

La velocitat d'obturació

Mitjançant l’obturador regulem el temps d’exposició a través de la velocitat d'obturació, és a dir, el temps durant el qual la pel·lícula o xip estan exposats a la llum de l'objectiu.

CC Ismael

En cas de velocitats ràpides (superiors a 1/60 segons) l’obturador roman obert molt poc temps deixant passar menys llum cap a l’element fotosensible, aconseguint congelar o reduir notablement el moviment. 

Quadre de velocitats d'obturació:

Fins a 1/30 segons ...............................................Velocitats lentes 

Des d' 1/60 fins a 1/125 segons............................Velocitats mitjanes 

A partir de 1/250..................................................Velocitats ràpides 

Modo B................................................................Expo. llargues (ajuda d’un suport)

Modo A................................................................Automàtic

1/125  o  X...........................................................Se sincronitza el disparador obert                                                                                       

Velocitat d'obturación lenta (molt temps d'exposició)

 Velocitat d'obturación lenta (molt temps d'exposició)

Velocitat d'obturació ràpida (poc temps d'exposició)

CC Fotos

CC Velocitat

Tipus d'obturador

Existeixen bàsicament dos tipus d’obturador: el central (o de laminetes) i el de pla focal (o de cortina).

1) Obturador central. Només l’incorporen els objectius de gran format i les càmeres rèflex de dos objectius. Situat a l’objectiu, està format per unes làmines que s’obren de forma radial. 

2) Obturador de pla focal. Es troba en totes les càmeres rèflex d’un sol objectiu. Està situat just davant de la pel·lícula o sensor i està format per dues cortinetes. L’obturador permet establir el temps durant el qual la pel·lícula està exposada, i està situat damunt de la càmera.

 OBTURADOR CENTRAL

OBTURADOR PLA FOCAL
CC Leticia

Sensibilitat de la pel·lícula - ISO

La sensibilitat ISO és, juntament amb l'obertura del diafragma i el temps d'exposició, un dels tres elements que defineixen la exposició en les fotografies.

La sensibilitat ISO determina la quantitat de llum que necessita la càmera per a realitzar una fotografia. ISO o ASA és l'escala de sensibilitat fotogràfica. (ISO: Deutsche Industrie Normen; ASA: American Standard Asociation). 

Les necessitats d'una ISO o una altra depenen de les condicions lumíniques. Per exemple, quan fa sol i hi ha prou llum es pot optar per valors ISO entre 100, 200 o 400. Quan les condicions de llum són molt pobres, es pot optar per ISO 600, 800,  1000, 1200 o 3200.

CC Andrea

En fotografia digital es nota la qualitat ISO en els quadres grisos de la imatge, de vegades quan l'ISO és molt alt comença a tenir errors de color i generar vermells, blaus i verds que fan malbé la imatge, en aquest cas cal baixar l'ISO (L'escala va del 100 al 3200).

CC Paparazzi

Els objectius de la càmera

Els objectius es poden classificar atenent a la seua distància focal o bé atenent a la capacitat de desplaçament de la lent. 

CC Wikinics

Primera classificació (distància focal)

Podem diferenciar els objectius en tres grans grups: angulars, normals i teleobjectius. 

CC Quecamara

Hem de distingir l'angle de visió que comprén un objectiu i la seua distància i capacitat d'enfocament. 

Objectiu Normal (50mm)

Podem anomenar normals a aquests objectius ja que l'angle de visió que ens oferereix és pràcticament igual a l'angle de visió del nostre ull. Són els objectius de 50 mm en les càmeres que empren negatius de 35 mm. No deformen la perspectiva. 

Objectiu angular

Amb un objectiu angular no es pot captar elements llunyans, però s’aconsegueix ampliar la perspectiva, de manera que captem més context espacial del que hi ha al voltant de l’objecte a retratar. 

L'angle és més obert, pot recollir més escena, però òpticament ens fa la sensació que ens allunye d'ella. Aquests elements fan que es deformen les perspectives i que es varien les distàncies entre els elements. 

Els objectes situats en primer terme semblen més propers i els situats un pla més enrere semblen més llunyans i es fan més petits. 

Tot i que els angulars ens permeten d'enquadrar un espai ampli sempre produeix deformacions o distorsions en els objectes i en les distàncies. És per aquest motiu que als estudis de televisió s’acostuma a utilitzar aquest tipus de lents perquè l’espai sembla més gran. (Un exemple d’angular extrem és “l’ull de peix” que permet obtenir fotografies totalment circulars). Exagera la perspectiva.

Gran angular

Als objectius angulars més curts se'ls anomena grans angulars. Els objectius gran angular tenen menys distància focal que un objectiu normal i això fa que el seu angle de visió s'amplie, entre els 60 i 180 graus sense arribar a l'extrem de l'ull de peix. Allunyen els objectes situats a una certa distància i engrandeixen els propers. Són freqüentment emprats per a treure imatges de paisatges, també serveixen per a exagerar les perspectives de les coses. 

Ull de peix

Un exemple d’angular extrem és “l’ull de peix” que permet obtenir fotografies totalment circulars. Deforma la imatge considerablement.

Teleobjectiu

El teleobjectiu és un tipus de lent d’angle estret que serveix per a enfocar i fer fotografies d’objectes situats en una posició distant de la càmera. Es fa servir sobretot quan la càmera no es pot acostar a l’objecte per impediments com ara les dificultats del terreny, el perill o les mesures de seguretat, per exemple la fotografia de fauna salvatge o el seguiment de famosos.

Amb un teleobjectiu podem fotografiar objectes llunyans, ja que estan dissenyats per apropar els objectes situats a gran distància ampliant la imatge òpticament. 

Com més llarg siga l'objectiu (més distància focal) més ens podrem apropar a elements llunyans. Per tant aquests objectius tindran angles de visió molt tancats (inferiors a 50º) però capacitat per acostar-se a elements molt llunyans. 

Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca profunditat de camp i no permeten enfocar elements molt propers. 

Amb un teleobjectiu com els que utilitzen els paparazzis, podem fotografiar objectes distants de forma que semble que es troben a prop, tot i que per arribar a aquesta distància haurem de mirar la imatge com si ho féssem a través d’un tub des de la llunyania: no es veu tot el que hi ha al voltant. 

Una altra característica és que tenen una lluminositat bastant baixa, necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o mantenir el diafragma força obert. Redueix la profunditat de camp

Objectiu macro

L'objectiu macro és un tipus de lent d’angle ample que serveix per a enfocar i fer fotografies amb detall d’objectes molt petits. Es fa servir per exemple a la fotografia d’insectes, de joies o d’experiments de laboratori. 

ANÀLISI DE LA IMATGE

1. Referència i context
2. Elements formals
3. Valors estètics
4. Valors semàntics
5. Eines i procediments emprats

COM ANALITZAR UNA IMATGE

Referència i context
L'obra
L'autor
L'època

Fórmules per començar a escriure...

Ordre de lectura i recorreguts visuals.

-Composició (tipus, línies, punts, etc. Estructura dels elements, enquadrament).

-Simplicitat/complicitat (intencionalitat).

-Plans.

-Angles.

-Valoració cromàtica.

-Textures.

-Il·luminació.

Elements formals

Planificació

Textura

Valoració cromàtica

Composició

Il·luminació

Valors estètics

Il·luminació

Valors semàntics

Intenció de l'autor/funció de la imatge

Eines i procediments emprats

Naturalesa de la imatge (digital/analògica)

Escenari real/estudio

Modificacions (fotomuntatge/retoc posterior)

Grau d'intervenció de l'autor (enquadrament, expressivitat, etc).

Preparació prèvia

Forma part d'algun corrent o gènere

ANÀLISI D'UNA IMATGE

Quan parlem de llenguatge de comunicació pensem directament amb el llenguatge verbal, és a dir, amb les paraules i la manera com les combinem per construir frases que representen algun significat.

Existeixen però altres maneres de comunicar significats, i el llenguatge audiovisual n'és un exemple clar. En aquest llenguatge utilitzem altres recursos a banda de les paraules: les imatges i els sons, que també es combinen i s'articulen per generar significat. Tal com hem vist les imatges i en com es generen i combinen per tal d'aportar significat.

Tota imatge està relacionada amb la realitat, o bé perquè l'imita, o bé perquè la representa o bé perquè en fa referència.

Anàlisi contextual

Es refereix a les dades generals de la imatge, en aquest cas d'una fotografia.

Són dades que no depenen de cap estudi a priori, sovint és informació que acompanya a la mateixa imatge i serveix per a contextualitzar-la. 

Aquests elements poden ser:

Dades generals: Títol, autor, nacionalitat, any, procedència, gènere, moviment.

Dades tècniques: Blanc i negre o color, format, càmera, suport, objectiu, altres informacions (exposició, sensibilitat, balanç de blancs...).

Dades bibliogràfiques i critiques: Fets bibliogràfics rellevants, comentaris crítics sobre l'autor.

Sovint aquesta informació acompanya a la mateixa imatge si aquesta apareix en alguna font d'informació (llibre, web, exposició, ...). Així i tot, pel que fa a la informació més tècnica, en alguns casos, encara que l'autor no la facilite es pot arribar a deduir en bona part, però caldrà tenir uns coneixements profunds de la tècnica de la fotografia.

Anàlisi denotatiu

Parlem del significat denotatiu d'una imatge quan ens centrem en la realitat objectiva del que veiem sense fer-ne cap interpretació. Aquesta observació ens permet explicar el que es veu a simple vista, però també ens permet deduir els recursos i les tècniques utilitzades en la seua creació. D'aquest anàlisi objectiu podem deduir aspectes com:

Descripció objectiva dels elements de la imatge: objectes, personatges, escenari...

Morfologia de la imatge: punts, línies, plans, colors.

Estudi compositiu: Tipologia del pla, angulació, enquadrament, llei de terços, centres d'interés, recorregut visual, estructura compositiva.

Temps de representació: Instantaneïtat, duració, atemporalitat, temps simbòlic, temps subjectiu, seqüencialitat...

Graus de significació de les imatges: icònica / abstracta, simple / complexa, Monosèmica / polisèmica, Original / redundant (estereotipada), denotativa / connotativa.

Anàlisi connotatiu

Parlem del significat connotatiu d'una imatge quan ens centrem en els aspectes que poden evocar records, significats, sentiments i valors. Tots aquests aspectes no són interpretats de la mateixa manera per diferents individus, donat que depenen d'aspectes com la condició social, l'edat, el context personal, ..., per això parlem d'un anàlisi subjectiu.

En el cas que estiguem analitzant una fotografia publicitària d'un producte, d'aquest anàlisi subjectiu podem deduir aspectes com:

Impacte: Agrada o no i per què. Quins aspectes poden resultar més impactants.

La idea: L'acudit, l'essència de l'anunci, el centre sobre el que giren els altres elements.

El tractament formal

Funcions de la imatge (valors comunicatius): conativa, fàtica, referencial, emotiva, poètica.

Significat derivat dels elements morfosintàctics: plans, angulació, color, llum.

Estratègia comunicativa: Pretén convéncer, seduir, que l'espectador s'identifique, que projecte...

Recursos i estereotips que gestiona: eslògan, textos, estereotips i models d'admiració, paisatges i elements valorats positivament, tons colors, angle de visió.

LA CÀMERA I L'ULL HUMÀ

La càmera i l'ull humà

La càmera fotogràfica i l'ull humà tenen nombroses similituts. Podem dir que la càmera bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem relacionar algunes parts d'aquesta amb les de l'ull.

Similituts entre la càmera fotogràfica i l'ull humà

1. La llum arriba a l'ull a través de la nineta (o pupil·la), mentre que a la càmera fotogràfica ho fa a través de l'objectiu.

2. L'iris varia la seua obertura, es contrau o s'arronsa, i així controla la intensitat de llum que entra. En el cas de la càmera fotogràfica, per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma, una peça que pot obrir o tancar el pas de la llum.

3. Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma. El cristal·lí és la lent que serveix per a formar una imatge nítida. Els raigs arribaran a la retina que reaccionarà i convertirà aquesta reacció en impulsos nerviosos que el nervi òptic portarà fins al cervell. Llavors percebrem la imatge.

A dins l'objectiu hi ha un conjunt de lents (cristal·lí de l'ull) que enfocaran els raigs. Aquests finalment arribaran a la superfície de la pel·lícula on el material sensible reaccionarà transformant la superfície de la mateixa (la retina de l'ull). En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) arriba invertida a la retina o a la pel·lícula.

CC Ull humà

La càmera fotogràfica i els seus components

objectiu

diafragma

pel·lícula /xip

obturador

lents

Classificació de les càmeres

CC Youtube

PRIMERA CLASSIFICACIÓ: segons la mida / el format

1. Càmeres de gran format / Càmeres de plaques.

Les primeres càmeres de gran format consistien en un cos enorme o una manxa que unia l’objectiu i el pla on es disposaven grans plaques emulsionades. 

CC Antiguedades

Característiques:

- No empren rodets sinó plaques emulsionades.

- El cos de la càmera és flexible.

- S'utilitzen amb trípode.

2.Càmeres de format mitjà.

Són d’ús professional, utilitzades sobretot per a fotografia publicitària.

CC Vexels

CC Restlesslens

Característiques:

- No empren rodets sinó rulls de pel·lícula sensible.

- Treballen amb negatius relativament grans: 6x4'5 cm, 6x6 cm, 6x7 cm, etc.

- Les càmeres de mig format normalment són càmeres rèflex.

Com més gran siga el format del negatiu més gran serà l'ampliació sense obtenir el gra de la pel·lícula.

3. Càmeres de petit format.

A diferència de les dues anteriors, aquestes utilitzen pel·lícules de rodet.  Les càmeres de petit format han evolucionat també al format digital, que actualment ocupa el mercat.

CC Dreamstime

SEGONA CLASSIFICACIÓ: Reflex vs. Compactes

1. Càmera Reflex

CC Picturethis

L'enfocament

La possibilitat d'enfocar presenta l'avantatge de poder-se fotografiar objectes molt propers i així centrar la nostra atenció en una zona del subjecte enfocant únicament sobre ella i deixant que la resta surta borrós. Per a això, és imprescindible saber quina part de l'escena està enfocada, per la qual cosa l'objectiu disposa d'una escala de distàncies. Per utilitzar-la, és imprescindible estimar la distància càmera-subjecte.

CC Sonystas

Aquestes dues fotografies es diferencien únicament en la posició en què es va situar el comandament d'enfocament, i il·lustra de quina forma pot aquest utilitzar-se per a centrar l'atenció en unes o altres parts del subjecte. 

A l'esquerra l'enfocament estava a uns 0,9 m aproximadament, sortint nítid només el primer pla.

A la dreta l'enfocament estava a uns 15 m i, exceptuant el primer pla, gairebé tot està nítid.

El control de la llum

En una càmera fotogràfica  podem controlar la llum que arriba a la pel·lícula o xip fotosensible de dues formes: 

1a: aclarint o enfosquint la imatge mitjançant una obertura del diafragma, peça situada rere l'objectiu;

2a: variant el temps durant el qual la llum arriba a la pel·lícula o xip mitjançant l'obturador.

Quins dos controladors regulen la quantitat de llum que rep una pel·lícula o un xip? 

El diafragma i l'obturador. El diafragma mesura la quantitat de llum que passa per l’objectiu mentre l’obturador és obert; l’obturador regula el temps d’exposició, temps durant el qual entra la llum a la càmera per obtenir la fotografia.

Què és el diafragma?

El diafragma és una cortineta situada entre les lents a l'objectiu de la càmera fotogràfica que controla la quantitat de llum que incideix a la pel·lícula o xip. 

Com funciona el diafragma? 

Funciona igual que la nineta del nostre ull: s’obre i tanca per deixar passar més o menys llum. El diafragma està format per un conjunt de laminetes que se superposen determinant al seu centre un forat de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través.  En fotografiar un subjecte fosc, s’empra una obertura gran, per tal que entre la quantitat més gran possible de llum; si l’objecte està molt il·luminat, es redueix l’obertura. D’aquesta forma, la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició. 

El diafragma modifica la il·luminació

En fotografiar un subjecte fosc, s'empra una obertura gran, perquè entre la quantitat més  possible de llum; si el subjecte està molt il·luminat, es redueix l'obertura. D'aquesta manera la pel·lícula rep en ambdós casos la mateixa exposició. 

En algunes càmeres, controlem l'obertura del diafragma amb el botó Av +/-. Com més alt siga el nombre, més tancat estarà el diafragma; per exemple: F18 tancat, F7 obert. 

A continuació es pot veurer en les fotografies fetes en la pràctica com varia la llum de les imatges segons l'obertura del diafragma (d'esquerra a dreta de més obert a més tancat):

CC Aronof

El diafragma determina la profunditat de camp

El diafragma determina també la profunditat de camp o zona de nitidesa que s’estén pel davant i per la darrera de l’objecte enfocat. Com més obert estiga el diafragma, menys zona nítida tindrà la imatge i viceversa.

CC Youtube

"La profunditat de camp fa referència al marge de distància pel qual els objectes fotografiats apareixen nítids, és a dir, és la zona de la imatge compresa entre l'objecte més proper i l'objecte més distant perfectament enfocats."

CC Multimedia

En aquesta imatge observem el mateix subjecte fotografiat amb dues obertures de diafragma diferents. Els personatges en color fosc ens indiquen que han sortit nítids a la fotografia. Com es pot verificar, diafragmes més tancats ofereixen més zona nítida o, cosa equivalent, més profunditat de camp.